Conferència sobre: "L'arquitectura modernista a les comarques de Girona"
Per Anna Albó i Riera, Arquitecta.

El Modernisme fou un corrent artístic desenvolupat a Catalunya entre finals del segle XIX i principis del segle XX, paral·lel a d'altres corrents que es desenvoluparen a la majoria de països d'Europa, i també a Amèrica, més o menys contemporàniament: L'Art Nouveau francès i belga, la Sezession austríaca, el Jugendstil alemany, l'Escola de Glasgow, l'Escola de Chicago, el Modernismo, a l'Espanya i ('Amèrica de llengua castellana, etc. Aquests corrents tenen tots una sèrie de característiques comunes que permeten associar-los, però alhora cadascun presenta uns trets propis i diferenciats.
El modernisme abasta la majoria de formes d'expressió artística: pintura, disseny gráfic, escultura, literatura, joieria...; pero ('arquitectura i tot el que la complementa, des d'escultura, fins a mobiliari i tots els aspectes de la decorado interior, formen un bloc que assolí una extraordinaria rellevància.
El centre del Modernisme arquitectònic es Barcelona. Des d'aquí el moviment s'estén a tot Catalunya i també a Mallorca, València o altres punts d'Espanya, sovint a través d'arquitectes catalans que reben encàrrecs en aquests llocs, o a través d'arquitectes que havien estudiat a Barcelona.
A Catalunya, el Modernisme adquireix una gran popularitat, que fa que, al costal dels grans arquitectes i les grans obres arquitectòniques, gran nombre d'arquitectes i mestres d'obres de tot el país adoptin aquest estil, ni que sigui barrejat amb d'altres estils o d'una manera superficial, com un "Modernisme de façana", o fins i tot, només com una sèrie de detalls decoratius -es el cas del trencadís ceràmic, que esdevingué extraordinàriament popular-. Així, el Modernisme arreía profundament a la societat catalana, de manera que es perllonga en el temps molt mes enllà del moment en qué els arquitectes d'avantguarda están ja plenament immergits en el Noucentisme, el corrent que el succeí.
Generalment s'accepta que l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, esdeveniment que expressa el dinamisme de la societat barcelonina d'aquell moment, es el tret de sortida del Modernisme. L'edifici que s'ha convertit en el mes representatiu d'aquest moment ha estat el restaurant de l'Exposició -l'actual museu de zoología-, de Lluís Doménech i Montaner, construít entre 1887 i 1888, i més conegut amb el nom de "Castell dels Tres Dragons". No es pot oblidar, pero, que Antoni Gaudí, entre 1883 i 1885 havia construít la Casa Vicens -projectada el 1878-; també entre 1883 i 1885, havia construít el Capricho, a Comillas; entre 1884 i 1887, els Pavellons i tanca de la finca Güell, i entre 1886 i 1890, el Palau Güell.
Cal dir també, que el Modernisme no apareix a Catalunya de cop, a partir de l'historicisme i l'eclecticisme neoclàssics o neogòtics -o neoromànics, neobizantins, neomudéjars o neoegipcis- precedents, sino que hi ha una serie d'arquitectures premodernistes, algunes de les quals s'han inclós en corrents com l'estil Renaixenxa o I'Esteticisme. Aquestes arquitectures van des de posicions molt properes a l'historicisme o l'eclecticisme pero amb algún tret que anuncia el que será el Modernisme, com l'església de les Saleses, de Joan Martorell, de 1882-1885, que es pot considerar d'un eclecticisme marcadament neogòtic, amb algún component neomudéjar, pero que incorpora un fort efecte cromàtic a partir d'una diversitat de materials deixats vistos amb el seu color natural; fins a obres que es consideren gairebé modernistes, com l'Arc de Triomf, de Josep Vilaseca - soci de Domènech i Montaner en llurs inícis professionals-, construít el 1888 com a entrada de l'Exposició, que a partir d'unes proporcions clàssiques i alguns elements ornamentals neomudéjars, destaca sobretot per l'ús del maó vist com a element dominant, combinat amb altres materials que potencien l'efecte policrom i amb una gran riquesa decorativa.
L'Editorial Montaner ¡ Simón - l'actual Fundació Antoni Tàpies -, que Domènech i Montaner havia construït el 1880, es considerada l'obra iniciadora d'un corrent ja clarament renovador, amb influencia de l'arquitectura europea del ferro, el vidre i el maó vist, que l'autor havia conegut de primera mà en un viatge per Alemanya que realitzà en acabar els estudis. Així, dones, la Casa Vicens i l'Editorial Montaner i Simón son les obres que marquen l'inici o precedent immediat del que serà el Modernisme.
En el sorgiment del Modernisme s'hi troben diversos factors:
- La creació de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona el 1875, que esdevindrà un nucli aglutinador dels arquitectes catalans, que fins llavors anaven a estudiar a Madrid. A Catalunya, fins llavors, només es podia obtenir el títol de mestre d'obres.
- El desenvolupament industrial de Catalunya, principal factor de l'aparició d'una potent burgesia que acabarà trobant en el Modernisme el medi idoni per a l'expressió del seu estatus social.
- El moment de gran creativitat i desenvolupament social que viu Catalunya en aquells moments, lligat amb el desenvolupament econòmic i les inquietuds culturals i polítiques del catalanisme. Es essencial en el Modernisme català -de manera semblant al que passa en alguns altres països, no pas en tots-, la seva estreta relació amb el catalanisme i amb el desig de reconstrucció nacional que s'estava desenvolupant llavors. No serà estrany que els arquitectes siguin també historiadors de l'arquitectura, polítics i que participin en els moviments culturals. Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch son els mes representatius en aquest sentit. Això es exactament el contrari del que passa en llocs com França, en què \'Art Nouveau es molt mes un moviment contestatari contra la societat establerta.
Pel que fa a les preocupacions al voltant de l'arquitectura en aquells moments, cal emmarcar el Modernisme plenament en el context europeu, que els arquitectes catalans coneixien be, a partir de llibres i revistes d'art i arquitectura o a través de viatges per diferents països:
- Hi ha un desig de trobar una arquitectura nova, una arquitectura que respongués al seu temps, ais nous materials i tècniques constructives, i les noves necessitats socials, superant els vells models del passat historicistes i eclèctics. Això es farà no pas contra el passat, sinó a partir del passat. En aquest sentit, es significatiu un article de Domènech i Montaner publicat a la revista La Renaixença, "En busca d'una arquitectura nacional", similar a d'altres escrits publicats en altres països i que responien a desitjos comuns.
- Cal fer esment també de la influencia d'Eugéne Viollet-le-Duc, i de John Ruskin i William Morris i el moviment de les Arts & Crafts, amb la reivindicació que fan de l'estructura i els aspectes constructius en l'arquitectura, de la recuperació de les artesanies, i del gòtic, com a veritable estil europeu, paradigma de la claredat estructural i del treball artesà integrat a l'arquitectura -el gòtic s'acosta a I' "obra d'art total" que seran els edificis modernistes-. En plena època de la industrialització apareix la necessitat de recuperar la qualitat material i de disseny de les artesanies, enfront de la banalitat dels objectes produïts industrialment.
- No es pot oblidar la influencia de l'art japonès, iniciada a partir de la intensificació dels contactes d'Europa amb el Japó, durant la segona meitat del segle XIX, que serà un component important en l'arquitectura modernista.
- Finalment, cal recordar que el modernisme no s'entén sense la referència al
Romanticisme.
El Modernisme es configurarà a partir de premisses aparentment contradictòries: desig de crear una arquitectura nova, integrada en els corrents europeus, i alhora de potenciar una arquitectura nacional; desig d'utilitzar els nous materials i tècniques -ferro, vidre-, i alhora de recuperar el treball artesanal.
D'altra banda, l'arquitectura del Modernisme coincideix amb la següent situació:
- El desenvolupament de l'urbanisme municipal: la redacció i desenvolupament de Plans d'Eixample en moltes ciutats, que estan creixent de forma considerable.
- Les obres de construcció de serveis i infrastructures i d'embelliment urbà: clavegueram, enllumenat, plantacions d'arbres, pavimentació de carrers i voreres.
- La generalització de la figura de l'arquitecte municipal, que sovint es qui elabora els Plans d'Eixample, s'ocupa de les infrastructures i obres d'urbanització, i construeix molts dels nous edificis públics o privats, i que per tant, deixa la seva empremta personal a la ciutat on treballa.
- El desenvolupament de tipologies d'edificis d'equipaments, d'habitatges o industrials: mercats, escoles, casinos, teatres, botigues, cases urbanes, cases d'estiueig, fabriques, escorxadors...Molts d'aquests edificis seran modernistes; segurament es pot parlar de diverses formes de Modernismes segons la funcionalitat de l'edifici -i segons la capacitat econòmica del client-.
En el Modernisme es distingeixen diversos corrents, etapes i influencies. Lluís Domènech i Montaner (1849-1923) i Antoni Gaudí i Cornet (1852-1926) son els principals arquitectes modernistes catalans, cadascun amb un estil propi: un modernisme mes "racionalista" en el cas de Domènech i mes "expressionista" en el cas de Gaudí. Molts arquitectes estaran influïts per un o altre tipus de Modernisme. Mes tard, es popularitzarà \'Art Nouveau francès i belga i les seves formes decoratives s'afegiran ais edificis modernistes. Finalment, la Sezession i l'Escola de Glasgow tindran gran influencia en arquitectes una mica posteriors, i seran un dels components que portará cap al Noucentisme. En aquest punt cal citar un altre gran arquitecte modernista, Josep Puig i Cadafalch (1867-1956). Per últim, cal mencionar Josep Maria Jujol i Gibert, 1879-1949, amb una gran intuïció i imaginació en la manipulació dels materials i objectes.
Esquemàticament, el Modernisme català presenta les següents característiques:
- Importància del color, que s'aconsegueix amb estucats i esgrafiats, revestiments ceràmics i amb els materials deixats vistos.
- Expressivitat dels materials, a partir del seu color natural i textura i dels contrastos entre diferents materials: pedra, maó, fusta, ceràmica, ferro. Expressivitat de les solucions constructives i dels elements estructurals: arquitectura de maó o pedra vista, amb els detalls constructius curosament executats i deixats vistos, estructures metàl·liques vistes, etc.
- Gran riquesa decorativa aplicada a qualsevol element de l'edifici: esgrafiats; ceràmica, amb elements modelats i relleus, revestiments de rajoles i de trencadís; metalls, com el ferro forjat, la fosa o el llautó, entre altres; vitralls; decoració escultòrica en pedra o estuc modelat, etc.
- Decoració especialment floral i vegetal.
- Línies corbes, en coup de fouet, i formes corbes. Es troben formes d'aquest tipus ja des del primer moment, la qual cosa porta a pensar que s'originen a partir de la influencia del moviment de les Arts & Crafts, que ja n'utilitzava en disseny gràfic, mobiliari, etc.
- Retorn a una geometria mes marcada en el cas de la influencia de la Sezession o de l'Escola de Glasgow.
- Voluntat de creació d'obres d'art totals: l'arquitecte no s'ocupa només de "les parets" sinó també dels mes mínims detalls d'interiorisme, com baranes de balcons, manetes de porta, arrimadors, paviments, llums, mobiliari -per a això treballa en estreta col·laboració amb tota una sèrie d'artesans: escultors, pintors, ceramistes, serrallers, vitrallers, etc.
- Asimetria, moviment, volumetries complexes.
- Les arquitectures modernistes son, sobretot, arquitectures que provoquen emocions.

En el Modernisme son importants les influencies mudèjars i àrabs, a partir de les arquitectures d'aquests estils que es trobaven en moltes zones d'Espanya. Tot i que justament a Catalunya n'hi ha ben poca, cal recordar que fins el 1875, els arquitectes estudiaven a Madrid, on hi havia un gran interès per aquesta arquitectura. El Modernisme es sovint una reelaboració i una reinterpretació d'elements decoratius d'estils històrics: mudèjar, gòtic i barroc popular son potser els mes utilitzats, però no pas els únics. Cal mencionar la influencia japonesa en algunes obres. En el Modernisme també cal tenir en compte l’organització espacial i volumètrica, no es només un moviment decorativista. En aquests casos també es recorre a vegades a influencies bizantines o àrabs. Algunes de les característiques anteriors son compartides amb altres moviments europeus a l'entorn del modernisme, altres no tant.
Amb tot, el Modernisme no es l'únic estil de la seva època, conviu amb pervivéncies dels historicismes i eclecticismes. Sovint trobem edificis eclèctics amb elements modernistes. Mes sovint encara es produeix una fusió entre el neogòtic i el modernisme.
El Modernisme es una arquitectura d'individualitats, sovint per a clients privats amb gran capacitat econòmica, sovint amb una gran exuberància cromàtica i decorativa. Pels volts de 1906 sorgeix un moviment intel·lectual i artístic que propugna una tornada a l'equilibri i a la mesura, el Noucentisme, que es relaciona amb altres moviments que es produiran en altres països d'Europa, com ara el "retour a l'ordre" francès. Es un moviment molt lligat al catalanisme polític i preocupat per l’organització institucional i d'una estructura de país. La generació noucentista podrà treballar per a aconseguir aquests objectius en assolir el poder a la Diputació de Barcelona el 1907 i la Mancomunitat de Catalunya, a partir de 1914 (Cal tenir en compte que Espanya no pren part a la primera guerra mundial, al contrari, amb aquesta guerra, Catalunya viu un moment de bonança econòmica). A partir de 1911-12, el Noucentisme arriba a ['arquitectura: es retorna a l'esperit i a les formes clàssiques, a l'equilibri, a l'estaticitat, a una arquitectura mes apta per a esdevenir un "tipus" i per a la formació d'un teixit urbà, que no pas les peces individualitzades del modernisme. Això es nota sobretot amb la creació de la Mancomunitat, que comença a construir un seguit d'edificis públics: escoles, biblioteques, etc. Molts arquitectes modernistes esdevindran entre 1911 i 1917 arquitectes noucentistes, igual que abans els mateixos arquitectes havien estat historicistes i eclèctics. Hi haurà una forta reacció antimodernista. Tanmateix, el Modernisme continuarà al llarg dels anys 10 i 20 del segle XX, i mes enllà i tot, sigui perquè molts arquitectes no abandonen aquest llenguatge que es el seu, sigui pel retard amb que arriben els nous corrents ais llocs allunyats de Barcelona, sigui perquè s'ha convertit en un estil profundament arrelat. Aquest darrer Modernisme es sovint ple d’influències de la Sezession i de l'Escola de Glasgow i també recull elements del barroc català popular, seguint a Puig i Cadafalch. De tota manera, s'ha de dir també que el Noucentisme té diverses vessants i beu de diverses fonts i que l'anomenat Noucentisme de la primera generació, es un corrent que ^evoluciona a partir d'aquest Modernisme sezessionista, influït pel barroc popular i ('arquitectura tradicional. L'arquitecte gironí Rafael Masó i Valentí (1880-1935) exemplifica ¡precisament aquest pas. A partir d’influències gaudinianes, de la Sezession i de l'escola de Glasgow, desenvolupa un llenguatge propi i arriba a una síntesi molt personal, que el porta a l’elaboració aquest primer Noucentisme. A vegades s'apropa fins i tot al racionalisme, però no perd mai el gust per la decoració i el detall, el color, el tractament acurat dels materials, la potenciació de la seva expressivitat, el disseny de tots els elements dels seus edificis, i Fus de tècniques com el vitrall, la ceràmica o la forja.
\\ costat dels grans arquitectes modernistes n'hi ha molts d'altres. El Modernisme no es imita a Barcelona, com ja s'ha dit, sinó que el trobem a tot Catalunya: Reus, Terrassa, Sant Just Desvern, Canet de Mar o la Garriga en son exemples ja força coneguts. Però en general, el Modernisme es encara poc estudiat i menys conegut fora de Barcelona o de les obres de les grans figures situades en altres ciutats.
Pel que fa a les comarques de Girona, el Modernisme que s'hi troba es poc conegut, tanmateix h¡ ha una arquitectura modernista prou interessant. En primer lloc, cal destacar especialment la figura de Rafael Masó, l'arquitecte gironí mes important d'aquesta època, que exemplifica el pas del Modernisme al Noucentisme. En segon lloc, hi ha alguns exemples d'obres d'arquitectes reconeguts que treballaven a Barcelona. L'obra mes important d'aquest grup es la reforma d'una casa realitzada per Lluís Domènech i Montaner. També cal mencionar les obres de Joan Rubio i Bellver, col·laborador de Gaudí. I a continuació, algunes obres de Bonaventura Conill, Josep Goday o Josep Maria Pericas -els dos darrers es convertiren també en destacats exponents del Noucentisme-. En tercer lloc, trobem un seguit d'arquitectes vinculats especialment a una o algunes ciutats gironines; molts d'ells van ser arquitectes municipals d'aquestes ciutats i tot i no ser primeres figures -els clients tampoc no son l'alta burgesia de Barcelona, sinó la burgesia local o petits ajuntaments -, construirien una obra prou interessant, que mereix ser coneguda. Es el cas de Josep Azemar, Isidre Bosch, Enric Cata, General Guitart, Alfred Paluzie, Joan Roca i Pinet o Llorenç Ros i Costa.

http://www.art-nouveau-europa.net/CATALAN/TEXTS/textes/girona_ca.htm
http://www.babel.uab.es/cgi-bin/gateway?authority=1978-23380&conf=080000
http://www.salvemlesvalls.org/doc/021024mf.htm
http://scg.iec.cat/Scg9/Scg90/S91731.htm
http://www.e-coac.org/prensa/e-coac_noticies/noticies+.asp?Id=13
http://www.iec.es/institucio/societats/SCGeografia/Scg9/Scg90/S91732.htm
http://www.iaeden.cat/


Divendres, 23 de Febrer 2007, a les 9 del vespre.
A la sala d'audiovisuals del Centre Cultural La Fàbrica de Celrà.

................................................................................................................................
24 de novembre de 2006


Conferència sobre: "Darrers resultats de l'excavació del castell de Palagret" ,

per Ferran Codina, arqueòleg.











Director de diferents campanyes de l'excavació del castell de Palagret de Celrà. També ha co-dirigit l'excavació de la campanya 2006 del poblat ibèric d'Ullastret. Excavacions d'urgència a Bellcaire d'Empordà, a Port de la Selva. Comissiorat de múltiples exposicions en relació a les excavacions de la vil·la romana dels Ametllers de Tossa de Mar.

http://www.celra.cat/index.php?option=content&task=view&id=684 http://www.iebe.org/ http://www.bohigas.com/Noticies/Arqueolo/N150906.htm http://services.inist.fr/cgi-bin/public/views_dochttp://cat.inist.fr/?aModele=afficheN&cpsidt=14878281 http://dialnet.unirioja.es/servlet/autor?codigo=680997
.










Resum de la conferència:




RESULTATS DE LES EXCAVACIONS REALITZADES AL CASTELL DE PALAGRET (CELRÀ) ENTRE ELS ANYS 2004 I 2005

Ferran Codina i Joaquim Grau


Introducció
Entre els anys 2004 i 2006 al castell de Palagret de Celrà s’hi han dut a terme tres campanyes d’excavació dels enderrocs del castell, tres camps de treball destinats a joves de 14 i 16 anys i una campanya de consolidació de les estructures exhumades.


Situació i descripció de l’entorn
El municipi de Celrà, amb una extensió de 2.014 hectàrees, està situat al nord-est de la comarca del Gironès, a 9 km. de la ciutat de Girona. Limita al nord amb el poble de Medinyà, al sud i a ponent amb la ciutat de Girona; mentre que a l’est ho fa amb els municipis de Bordils i Juià.

El terme de Celrà s’estén al nord per la plana al·luvial del riu Ter, i pel sud, s’endinsa en els darrers contraforts de les Gavarres. La zona de les Gavarres ocupa pràcticament la meitat sud del municipi, un total de 11,19 km². Dins les Gavarres septentrionals els accidents geogràfics més destacats són: el Congost (320 m), el Puig de Sant Miquel (394,7 m) i la muntanya dels Àngels (485 m.). Pel que fa a la xarxa hidrogràfica d’aquesta zona cal destacar les nombroses rieres i torrents que hi podem trobar i que vessen directament o indirectament al riu Ter.

El castell de Palagret es troba situat als contraforts septentrionals del massís de les Gavarres. A la vessant de llevant de la muntanya de les Planes (260m.), en el punt on el Torrent del Bou Vell s’uneix amb la Riera de Palagret. Des del castell es controlen dos camins que s’endinsen cap a l’interior de les Gavarres; un permet arribar al Santuari dels Àngels, l’altre a la muntanya de St. Miquel. Mirant cap al nord es domina tota la vall i plana regada per la riera de Palagret, afluent del riu Ter. El costat sud el castell està envoltat per la massa forestal i muntanyosa de les Gavarres.

Descripció del castell
El castell s’assenta directament sobre la roca mare a una alçada de 178 m.s.n.m. És un edifici de planta quadrada, lleugerament trapezoïdal. El costat nord mesura 25 m, l’est 21 m, el costat sud 22 m i l’oest 23 m. Les estructures més ben conservades es troben al costat nord on hi ha parets de més de 8 metres d’alçada. Als costats nord, est i oest es conserva el fossat del castell tallat a la roca. Al sud el desnivell natural del terreny fa innecessària aquesta defensa. En total tenim un perímetre de fossat que mesura 92 m de llargada i una amplada que varia entre els 5,5 i 6,5 m. Al costat de llevant del fossar hi ha una edificació de forma semicircular que mesura uns 260 m2.

Els murs del castell varien entre els 70 i 100 cm i estan fets de pissarra. La naturalesa d’aquestes roques és fràgil i molt trencadissa. La unió de les pedres és a base d’argamassa de calç i sorra bastant dolenta. Els murs que formen cantonades, obertures o contraforts tenen els angles o laterals rematats amb pedres calcàries ben escairades que els donen més solidesa.

Les excavacions han permès detectar tres fases constructives, aquestes, però, encara no es poden situar cronològicament.

Resultats de les diferents campanyes d’excavació

Sector 1
Es tracta de l’espai central del castell. Ara com ara, tal i com estan avançades les excavacions, pensem que es tractava d’un pati interior que servia d’accés a les diferents habitacions del cos central del castell.

Es va excavar l’enderroc que reomplia tot el sector 1. Estava format per blocs de pedra pissarra amb morter de calç desfet. Dins d’aquest enderroc es van localitzar una gran quantitat de carreus de calcària ben escairats i desbastats. Aquests blocs provenien del mur M-40 que s’havia esfondrat tombant-se cap al sud, a l’interior del sector 1.

Amb l’excavació del sector 1 es va posar al descobert la cara externa del mur M-40. Aquesta cara del mur està construïda amb grans carreus de calcària desbastats, idèntics als que van aparèixer entre l’enderroc. Aquest mur destaca per la seva particularitat constructiva, diferent a la que s’utilitza als altres murs. La seva factura és molt sòlida i el morter de calç és de bona qualitat. En aquest mur hi ha dues espitlleres i una porta adovellada d’arc de mig punt, OB-10. Aquesta porta presenta una alçada màxima de 2 m, amb 1 m de llum i dues fulles, tal i com ho demostren les dues pollegueres trobades a la part superior d’aquesta. Les pollegueres també són fetes amb pedra calcària. Entre el mur M-40 i el mur M-19 s’ha documentat una porta tapiada, Ob-11, que en un primer moment permetia comunicar el sector 1 amb el sector 12.

Un cop retirada la primera part de l’enderroc va començar a aparèixer l’escala que comunicava el sector 1 amb el pis que cobria el sector 15. Aquesta, feta de pedra pissarra, està malmesa per la caiguda del fragment de mur en el seu costat sud, tot i que es troba en un acceptable estat de conservació en els graons més baixos. Aquesta escala tapa la façana del mur M-40 tot i que sembla que el mur M-40 va ser construït amb posterioritat. L’escala mesura 4,7 m de llargada, 1,5 m d’amplada i 2,4 m d’alçada.

Al centre del sector 1 s’ha documentat un retall fet a la roca mare, del qual no en coneixem la seva profunditat ja que no s’ha excavat el seu interior. Creiem que hauria servit de cisterna. El retall, de planta quadrada, té una superfície de prop de 13 m².

A la banda de llevant del sector 1 s’ha pogut documentar l’existència d’un altre sector, el 16. Aquest, està delimitat per un pilar de planta quadrada, construït amb carreus de pedra calcària amb els angles externs bisellats, al qual s’hi adossen els murs M-42 i M-43.

Sector 6
Aquest sector es troba situat a l’angle nord-est del castell. És una habitació rectangular que mesura 9 metres de llargada per 3,5 metres d’amplada. Al sud del sector, entre els murs M-10 i M-9 hi ha una porta, Ob-4, que permetia l’accés al sector 7. En els murs M-2 i M-5 hi ha un seguit d’espitlleres que permetien la defensa d’aquesta part del castell.

Amb els camps de treball s’ha continuat excavant els enderrocs d’aquest àmbit del castell. S’ha arribat a excavar uns 60 cm de profunditat. Tot i que no s’ha arribat a excavar del tot, en aquest estrat s’han recuperat nombrosos fragments ceràmics que permeten datar l’abandó del castell.

Sector 7
Aquest sector correspon a un espai de circulació que fa la funció de distribució i d’accés a la zona interior del castell des de la zona situada més enllà del fossar, zona 3.

Durant el camp de treball de l’any 2004 es va excavar l’enderroc d’aquest sector posant al descobert una escala, Esc-1, i la porta d’accés al sector 7, Ob-12, que mesura 1,5 m de llum.

L’escala Esc-1 està formada per tres graons. Aquests estan construïts combinant retalls fets directament a la roca mare i l’ús de grans lloses de pissarra que omplen els espais allà on no hi ha la roca. Les mides dels graons són diferents i irregulars ja que s’adapten al terreny natural. Aquesta escala, en sentit ascendent va de l’est cap a l’oest, ocupa la meitat oest del sector 7 i mesura 1,6 m d’amplada i 2,75 m de llargada. La meitat est del sector és planer, pavimentat amb petites lloses de pissarra que es van trobar molt malmeses per l’enderroc del mateix edifici.

Sector 15
Aquest sector es troba situat a la banda nord del castell. Es tracta d’una gran habitació orientada est-oest que mesura 9,8 m de llargada per 4,5 m d’amplada.

En el seu interior es va excavar de manera parcial l’enderroc que la reomplia. Aquest estava format per blocs de pissarra, morter de calç desfet, grans plaques d’opus signinum de molt bona qualitat i blocs de pedra calcària sense desbastar. No es va arribar a excavar tot l’enderroc degut a la finalització del període d’excavació, sense poder, doncs, documentar el nivell de circulació. Les grans plaques d’opus signinum corresponien al nivell de circulació del pis superior. Els blocs de pedra calcària sense desbastar corresponien a peces de la volta de canó que cobria aquest sector.

Amb la documentació d’aquesta volta i la factura del mur M-40, descrit en l’apartat del sector 1, podem determinar que aquesta habitació pertany a la sala noble del castell construïda en una gran reforma que afectà a tot l’edifici, fase II. En la cara interna del mur M-17 es pot observar que aquest va ser buidat longitudinalment per poder-hi encaixar la base de la volta.

Estudi del material arqueològic
En el sector 6 l’excavació de la UE 1063, enderroc del sector, ha aportat un conjunt ceràmic remarcable. Està format per ceràmica decorada amb verd i morat (1%), blanc estannífer (6%), blau valencià (9%), blau i reflexos (1%), reflexos metàl·lics (1%), comuna oxidada (1%), reduïda de cuina (72%), ceràmica vidrada (8%) i comuna ibèrica (1%). Amb aquest conjunt ceràmic podem situar el moment d’abandó del castell a finals de la segona meitat del segle XV.

D’aquest mateix estrat es va recuperar una moneda. En aquest cas, però no hem estat els arqueòlegs que l’hem trobat si no un aficionat amb un detector de metalls. Ell mateix ens va donar la troballa i ens va situar allà on l’havia trobat. Si podem fer cas de les seves indicacions, aquesta moneda s’ha de situar dins l’estrat UE 1063. Es tracta d’un òbol billó quatern de coure emblanquit de Pere Primer el Catòlic i datada del 1213. En l’anvers hi ha la llegenda –PE-TR’-RE-:X:- i en el revers la llegenda: BARCINONA. El seu diàmetre és de 14 mm i el seu pes és de 0,61 gr.

Conclusions i contextualització històrica

Fase I
La primera construcció es caracteritza per una planta trapezoïdal formada pels murs M-1, M-17, M-20 i M-22, D’aquest moment s’han conservat els sectors 2, 3 i 14 i segurament ja hi hauria el retall de planta quadrada al centre del sector 1 i l’escala situada davant el mur M-40. En aquesta fase els murs tenen un metre d’amplada, tots ells de pissarra amb filades d’opus spicatum. Per les dimensions del castell i la seva forma trapezoïdal, dona la sensació que era una fortalesa que no necessitava una torre si no que tot ell en deuria fer la funció. Amb l’avenç de les excavacions es va configurant l’organització interna de l’edifici. Ara com ara dona la sensació que es tractaria d’una construcció amb una sala o pati central, amb habitacions al seu voltant. En aquesta fase l’accés al castell es feia pel costat de ponent a través dels sectors 13 i 12.

El document més antic que recull el topònim de Palagret data de l’any 922 i ho fa amb la forma Palacroto. Es tracta d’un document amb el qual Carles el Simple va confirmar i emparar tot allò que el Bisbe Hilerand va atorgar a l’Església de Girona a Celrà i Palagret. Després d’ell fou el Bisbe Guiu qui fins la seva mort, el 940, posseí el paratge de Palagret i part del de Celrà. En cap d’aquests documents, però, es fa referència a l’existència del castell. (Camps, 2004). El topònim més antic del castell, que és Palacroto, el podem dividir en dues partícules. La primera, pala, segons Coromines (Coromines, 1995, 124) fa referència a palau, castell o fortalesa i la segona, croto, és una declinació del mot llatí crotum (Du Cange 1954, 626-629). Aquest mot pot significar forat, fossa, llacuna, cova i que en francès ha donat el mot creux (forat), i el verb creuser (foradar). Al mateix temps crotum és un mot veí de crotta que ha derivat a grota (cova).

Pensem, doncs, que el nom del castell és un topònim descriptiu de la mateixa fortalesa. Si fos així significaria que el castell ja existiria amb anterioritat als documents més antics conservats. Tot i que tècnicament i constructivament les parts conservades del castell es poden atribuir al segle X, no descartem la possibilitat que una fortalesa més antiga hagués estat emplaçada en el lloc on avui hi tenim alçat el castell de Palagret. Aquesta suposició no la podem confirmar ni a través de la documentació ni a través de les excavacions arqueològiques ja que només s’han excavat nivells d’enderroc.

El castell de Palagret no és l’únic que hi ha documentat a Celrà, encara es conserven les edificacions de dos castells més; el castell de Celrà i El castell de Barbavella. A aquests tres castells hi hem de sumar el castell de Juià també situat en el límit entre les Gavarres i la plana. Entre castell i castell la distància que els separa no supera els dos quilòmetres. Tots quatre castells estan edificats al límit nord de les Gavarres. Situats sobre el curs d’un torrent o riera aquests castells controlen les planes que queden ben delimitades per la geografia de les Gavarres.

Aquests castells són els testimonis d’un sistema d’organització del territori caracteritzat per un hàbitat dispers anterior a la formació de les sagreres. Tots quatre castells estan relacionats amb l’antiguitat ja sigui a través del topònim o per la seva proximitat amb vil·les romanes.


Fase II
Es tracta d’una gran reforma integral que consisteix en la remodelació d’alguns sectors del primer recinte i en una gran ampliació pels costats de llevant i nord.

En aquesta fase situem la remodelació interna del castell amb la construcció del sector 15 amb una coberta feta a partir d’una volta de canó. Aquesta volta va fer necessària la construcció de dos potents contraforts, M-6 i M-16, per tal de contrarestar les forces que exercia vers l’exterior.

En el sector 1 es construeix el pilar i es crea el sector 16. En aquest moment també cal situar la remodelació del sector 2, el qual també va ser cobert amb volta de canó i el segon pis es va pavimentar amb opus signinum. Es van tapiar les dues portes que hi havia en aquest sector en la primera fase. El pis inferior del sector 2 estava completament aïllat. Durant l’excavació realitzada l’any 2003, entre l’enderroc del sector es va recuperar una placa de pedra calcària. Pensem que deuria fer la funció de tapadora i que deuria servir per tancar una obertura que comunicava el primer pis amb el segon.

A llevant del castell en aquesta fase es va construir una plataforma de 132 m², i al nord un corredor de 2 m d’amplada i 20 m de llargada, creant de nou els sectors 4, 5, 6, 7, 8 i 9. Aquesta ampliació es va completar amb la construcció d’una gran plataforma semicircular de 260 m² situada a llevant del fossar. Aquesta plataforma està tancada a llevant per un mur semicircular amb espitlleres que mesura 70 cm d’amplada i per ponent el seu límit correspon al fossar. La connexió entre aquesta zona i la resta de l’edifici es va fer mitjançant la construcció de dos murs que formaven una passera que salvava el desnivell del fossar.

En el mur M-1 es va obrir una porta d’arc de mig punt que permetia la comunicació entre els sectors 8 i 16. Pensem que en aquest moment l’accés es podia fer tant per llevant a través de la porta Ob-12 i el sector 7, com per ponent a través dels sectors 13, 12 i la porta Ob-11.

Fase III
D’aquesta darrera remodelació del castell només hem constatat dos elements arquitectònics. Un és la construcció del mur M-28 que delimita el sector 6 pel costat de ponent i que tapa una de les espitlleres del mur M-5, el qual pertany a la segona fase del castell. L’altre és el tapiat de la porta Ob-11 que en la segona fase permetia la comunicació entre els sectors 1 i 12. D’aquesta manera s’anul·lava l’accés al castell pel costat de ponent.

Constructivament podríem situar aquesta reforma en el segle XII, tot i així no tenim cap indici ni documental ni arqueològic que ens permetin assegurar-ho.

L’any 1347, Dalmau vescompte de Rocabertí, Capità General en tot el Bisbat de Girona, requerí a fra Galceran de Tallada i a Francesc Adroher, sotsveguer, perquè fessin fortificar els castells dels verals de la ciutat, i especialment el de Palagret, a causa de les companyies armades que romanien al Rosselló i hom esperava arribessin a Girona
[1]. Tot i que aquest document fa referència a una reforma arquitectònica, ara com ara es fa difícil saber a quina de les fases de remodelació del castell correspon.

Els canvis sorgits en el món de la poliorcètica i l’innovació de les armes de foc varen fer del castell de Palagret una fortalesa innecessària. Segurament va deixar de complir una funcionalitat estratègica i de control d’un territori, i esdevenia poc útil continuar mantenint una fortificació que deuria ser molt costosa. Hem de tenir en compte, però, que els drets de la senyoria de Palagret continuaren en mans de la pabordia de Juny fins a la desamortització de Mendizábal el 1835 (Camps, 2004).

BIBLIOGRAFIA

CAMPS, L. 2004, Els castells i masos de Celrà. Taller d’Història de Celrà.

CODINA, F. 2004, La recuperació del castell de Palagret de Celrà (Gironès). Setenes jornades d’arqueologia de les comarques de Girona. vol II, 429-434.

CODINA, F. ; CAMPS, L. (2004)
El castell de Palagret (Celrà, Gironès). Resultat de les primeres excavacions i de la recerca documental. Dins Sandra Pujadas (coord.) Actes del congrés “Els castells medievals a la mediterrània nord-occidental”. Celebrat a Arbúcies els dies 5,6 i 7 de març de 2003. Arbúcies. 523-532.

BOLÓS, J. 1991, Castell de Mabarrera. Catalunya Romànica V. El Gironès, la Selva i el Pla de l’Estany, Barcelona, 97

BOLÓS, J. HURTADO, V. 2000, Atlas del comtat de Girona (785-993), 35.

COROMINES, J. 1996, Palagret. Onomasticon Cataloniae, VI, Barcelona, 124.

DU CANGE 1954, Glossarium Mediae et Infimae latinitatis. II Band. Akademische Druck. U. Verlaggsanstalt. Graz. Austria 626-629.

MALLORQUÍ, E. 2002, L’època medieval. Història del Gironès, Girona.

SANZ, A. 1991, Castell de Celrà. Catalunya Romànica V. El Gironès, la Selva i el Pla de l’Estany, Barcelona, 95-96

[1] Arxiu Catedral de Girona: Pabordia del mes de juny, índex de capbreus i altres documents, anotació núm. 21



...........................................................................................................................................................
19 de setembre de 2006
Visita guiada al castell Gala-Dalí de Púbol per la Sra. Montse Morales.



-----------------------------------------------------------------------------------

BUTLLETA D’ADMISSIÓ DE SOCI/SÒCIA DEL TALLER D’HISTÒRIA DE CELRÀ

Nom i cognoms: ..................................................................................

Adreça: ...................................................................................................

Codi Postal: ..............................................

Població: ....................................................


DOMICILIACIÓ BANCÀRIA DE LA QUOTA D'ASSOCIACIÓ ( 8 € ANUALS ):

Entitat Bancària: ............................................................................

Oficina: ........................................................

Adreça: ........................................................


Titular : ................................................................................................

C/C o Llibreta (20 dígits): ................................................................

Podeu enviar les vostres butlletes al local del Taller d’Història de Celrà:
Carrer Ronda de Baix , 16 17460 - Celrà
El Taller d'Història de Celrà és una associació que va néixer el 1993 i que té com a finalitat l'estudi i divulgació del passat històric del poble. Dins les seves activitats organitza periòdicament conferències de caire divulgatiu, exposicions fotogràfiques de temàtica local i també sortides culturals. El Taller d'Història de Celrà ha editat diverses monografies sobre la història local i col·laborat en diverses publicacions.

Monografies publicades:

LA GUERRA DEL FRANCÈS A CELRÀ: llibre publicat amb ocasió dels doscents anys del començament de la Guerra del Francès (1808-1914) que tracta de la influència que tingué l'esdeveniment en el poble de Celrà.
Els diferents setges que patí la ciutat de Girona per obra dels exèrcits napoleònics afectaren de forma significativa, per la seva proximitat geogràfica, la tranquil·la i quotidiana vida d'un poble pagès com el de Celrà de les primaríes del segle XIX.
Cercar amb quina intensitat i per quins fets s'esdevingué aquest trasbals és el que ha guiat en tot moment al seu autor, Artemi Rossell Ferrer.



Imatges de Celrà d'ahir i d'avui. Taller d'Història de Celrà .2006. Preu: 15 €. Itineraris virtuals pel poble de Celrà,
mitjançant fotografies comparatives del mateix lloc en diferents anys, per observar els canvis en la vila.






Els castells i masos de Celrà. Lluís Camps i Sagué. Taller d’Història de Celrà, 2004. Preu:12€. Estudi històric sobre els castells i les fortificacions medievals i els masos que tenien adscrits.





La Fàbrica Pagans de Celrà, 1902-2002. Josep Micaló i Perich. Taller d’Història de Celrà, 2002. Preu: 16€.Obra feta en commemoració del centenari de la fundació de la Fàbrica Pagans










Les mines de Celrà. Artemi Rossell Ferrer. Taller d’Història de Celrà, 2001. Preu: 8€.Llibre que ens mostra els vint-i-sis anys de vida de les mines de ferro de Celrà, des de l’inici de l’explotació, a finals del segle XIX, fins el seu tancament definitiu el 1918.






Educació i Ensenyament a Celrà. Lluís Camps i Sagué. Taller d’Història de Celrà, 1999. Preu: 9 €.Repàs històric sobre les escoles i els ensenyants des del s.XVII fins a l’actualitat





El Handbol a Celrà. 1954-1986. Ramon Argilaga i Miró. Taller d’Història de Celrà, 1997. Preu: 3 €.
Breu ressenya d’un esport que va marcar una època



El camp d’aviació de Celrà. 1936-1939. Artemi Rossell Ferrer. Taller d'Història de Celrà, 1996. Preu: 16 €. Monografia que explica la història de l’aeròdrom que va existir durant els anys de la Guerra Civil Espanyola.





Celrà en imatges. Records d'un segle. Diversos autors. Ajuntament de Celrà, 1995. Exhaurit.Recull d'imatges de la vida del poble durant el segle XX.




Col·laboració en:



monografia sobre "Celrà" dintre els Quaderns de la Revista de Girona
El llibre comença per una introducció al medi natural emmarcant geogràficament el municipi, segueix una estudi de l'evolució demogràfica, l'etimologia del nom i l'origen de l'escut, tot això abans de mostrar l'evolució històrica que comença per un primer capítol dedicat al poblament antic. Després d'explicar els orígens històrics centrats a l'època alt medieval, descriu els castells i cases fortes del terme.
Dedica un capítol a explicar els segles XIV i XV seguit d'un ampli estudi del temple parroquial, complementada amb les tradicions que envolten els patrons Sant Sixt i Sant Hou i un passeig per les ermites i capelles del terme municipal.
Tracta l'edat moderna (Segles XVI-XVIII), emmarcada entra el final remença i la guerra de successió, continuant amb un espai dedicat a la sèquia Vinyals i acabant amb la Guerra del Francés de 1808 a 1814.
Ja en el segle XIX explica la formació de la Sociedad de Socorros Mutuos de la Divina Pastora i dona una visió de les ocupacions tradicionals de la gent del poble.
No deixa de banda l'arqueologia industrial, centrada en les mines de ferro i la fàbrica Pagans, quina activitat fou prou significativa per motivar al poble en la creació dels Sindicats, Mútues i Entitats Recreatives, que també explica en un capítol específic.
En el terreny de l'entorn polític, explica les situacions del poble en la Dictadura de Primo de Rivera, la Segona República i la Guerra Civil i Revolució, aturant-se en el Diari que va escriure Mn. Coll, rector de Celrà a l'any 1936 i el camp d'aviació que tenien les forces de la república dintre el terme. Acaba aquest espai amb l'explicació de la repressió franquista i la postguerra.
La última part la dedica a tractar separadament el nucli de Campdorà, les activitats de la parròquia, les escoles i l'ensenyament, l'associacionisme, els esports, la música, les sardanes i els aplecs, les festes i tradicions, les rajoleries, bòbiles i forns de calç, acabant amb el polígon industrial, la democràcia, les comunicacions i transports, l'urbanisme i finalment les cases i masies més representatives.
Signen com a autors del llibre Narcís Amich Raurich, Lluís Camps Sagué, Josep Micaló Perich, Montse Morales Palé, Artemi Rossell Ferrer i Núria Rossell Molar



..........................................................................................................................................